Se armó mucho ruido,
demasiado, ante lo que parecía el acabóse. Simplemente es algo que se venía
alimentando desde hace años, y que Catalunya se ha cansado de repetir como un
loro, que ya nos sabemos todos de memoria. La
gente ha ido a votar por que quería votar, no como hubiera querido, al ser
simplemente una consulta simbólica, con urnas de cartón con aspecto más de
microondas que una urna de cualquier elección democrática. Pero que el día que
se pueda hacer de verdad, se preparará en condiciones, y Catalunya, como
Escocia, aceptará el resultado de la votación, aunque sea el No el ganador.
La gente que iba a votar era como la de cualquier vecino
que tenemos en donde vivimos. Si dicen que ven gente salvaje que les va a dar
una paliza si no votan lo que ellos quieren, o han visto demasiadas películas
de Scorsese o en donde viven las cosas se resuelven a tortazo limpio.
Cuando ocurre algo
así, siempre hay un motivo claro, nunca es por supuestos delirios de grandeza
de alguien que quiere ser el novio en las bodas o el muerto en los entierros
(lo digo así por la tendencia de algunos a usar frases hechas para describirlo
todo). Catalunya creía que la España que se había librado del franquismo sería
como el resto de Europa, civilizada y moderna, pero no ha sido así, y aunque ha
hecho grandes progresos, evolucionar en pocas décadas lo que no había hecho en
varios siglos, aun no ha perdido muchos tics de aquel nefasto Régimen político.
Escocia dio una lección al mundo, juntamente con el Reino
Unido, de coherencia, deportividad y colaboración, algo que el Gobierno del PP
despreció con aires de superioridad, como uno de sus miembros que insultó a
David Cameron como si dijeran “Es que no
tiene lo que hay que tener”. Los
escoceses aceptaron el resultado de su consulta. Claro que Catalunya tenía una
ventaja sobre Escocia, y es que tiene una industria más desarrollada, las
mujeres tienen más derechos (por lo de que las escocesas votaron No
mayoritariamente) y es más abierta al mundo.
Jordi Évole, una vez más, ha demostrado en su programa “Salvados” que esa Catalunya
violenta no existe, mostró a dos políticos antagónicos como David Fernández (CUP) y Albert Rivera (C’s) hablando
amigablemente entre sí aunque en el Parlament se digan de todo (incluso que
Rivera puede ir vestido de otra forma que no sea de pijo), o cómo en Castelldefels, donde gobierna uno de
los dos alcaldes del PP en grandes ciudades catalanas, convivían los del No con
los del Sí, e incluso mostraba que no se persigue a gente que no hable catalán,
otra trola que hace mucho daño.
En la entrevista de
Évole a Lluís Llach, el veterano
cantautor se mostró siempre claro y rotundo en lo que dice, como casi siempre
que le he escuchado, como que “Creía que
la España de después del franquismo sería mejor que aquella, pero no fue así”.
No es nada descabellado lo que decía ayer, habría que reflexionar. Busquen la
entrevista en Internet y véanla.
Hoy, Catalunya continuará con su vida
cotidiana, con sus problemas, con sus ilusiones (que incluso en momentos de
crisis profunda como la actual las hay) y con sus anhelos. Pero con su manera de pensar propia. O aún están a tiempo de que piense
de otra manera, pero no se la puede forzar.
¿Le gustaría a España que la forzaran a actuar como
quieren otros desde fuera, como está pasando desde hace muchos meses? Y no me
refiero a Catalunya, sino a Alemania.
CATALUNYA HA SABUT
FER UNA CONSULTA CIVILITZADA, TOT I QUE NO SIGUI VINCULANT
Es va fer molt de
soroll, massa, davant d’allò que semblava el súmmum. Simplement és una cosa que
es venia alimentant des de fa anys, i que Catalunya s'ha cansat de repetir com
un lloro, que ja ens sabem tots de memòria. La gent ha anat a votar perquè
volia votar, no pas com hagués volgut, en ser simplement una consulta
simbòlica, amb urnes de cartró amb aspecte més de microones que no pas una urna
de qualsevol elecció democràtica. Però que el dia que es pugui fer de debò, es
farà en condicions, i Catalunya, com a Escòcia, acceptarà el resultat de la
votació, encara que sigui el No el guanyador.
La gent que anava a
votar era com la de qualsevol veí que tenim on hi visquem. Si diuen que hi veuen
de gent salvatge que els donarà una pallissa si no voten allò que ells volen, aleshores,
o han vist massa pel·lícules de Scorsese, o potser on viuen les coses es
resolen a mastegots.
Quan passa una cosa
així, sempre hi ha un motiu clar, mai no és per suposats deliris de grandesa
d'algú que vol ser el xicot als casaments o el mort als enterraments (ho dic
així per la tendència d'alguns a fer servir de frases fetes per a descriure tot).
Catalunya creia que l'Espanya que s'havia tret de sobre el franquisme seria com
la resta d'Europa, civilitzada i moderna, però no ha estat així, i tot i que ha
fet grans progressos, és a dir, que va evolucionar en poques dècades quan no ho
havia fet en molts segles, encara no ha perdut gaire tics d'aquell nefast Règim
polític.
Escòcia va donar una
lliçó al món, juntament amb el Regne Unit, de coherència, esportivitat i
col·laboració, una cosa que el Govern del PP va menysprear amb aires de
superioritat, com un dels seus membres, que va insultar David Cameron com si
diguessin "És que no té allò que cal tenir". Els escocesos van
acceptar el resultat de la seva consulta. És clar que Catalunya tenia un
avantatge sobre Escòcia, i és que té una indústria més desenvolupada, les dones
tenen més drets (per allò de que les escoceses van votar No majoritàriament) i
és més oberta al món.
Jordi Évole, un cop
més, ha demostrat al seu programa "Salvados" que aquesta Catalunya
violenta no existeix, va mostrar-nos dos polítics antagònics com David Fernández
(CUP) i Albert Rivera (C's) xerrant amigablement entre ells, tot i que al
Parlament es diguin de tot (fins i tot que Rivera pot anar vestit d'una altra
manera que no sigui de pijo), o com a Castelldefels, on hi governa un dels dos
alcaldes del PP en grans ciutats catalanes, hi convivien els del No amb els del
Si, i fins i tot hi mostrava que no es persegueix a gent que no parli català,
una altra bola que ens fa molt de mal.
En l'entrevista
d'Évole a Lluís Llach, el veterà cantautor es va mostrar sempre clar i català
en allò que diu, com gairebé sempre que li he sentit, com que "Hi creia
que l'Espanya de després del franquisme seria millor que no pas aquella, però
no va ser així". No és gens esbojarrat el que deia aleshores, en caldria
reflexionar. Busqueu l'entrevista a Internet i Veieu.
Avui, Catalunya
continuarà amb la seva vida quotidiana, amb els seus problemes, amb les seves
il·lusions (que fins i tot en moments de crisi profunda com l'actual n'hi ha) i
amb els seus desitjos. Però amb el seu propi tarannà. Encara són a temps, a
Espanya, que Catalunya hi pensi d'una altra manera, però no se la pot forçar.
Que li agradaria a
Espanya que la forcessin a actuar com volen d’altres des de fora, com està
passant des de fa molts mesos? I no parlo de Catalunya, parlo d’Alemanya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario