INSULTS A CATALUNYA, RESPONDRE’LS O NO INSULTOS A CATALUNYA, RESPONDERLES O NO

El diari d’Internet VilaWeb, en fer una antologia-resum dels insults de tota mena contra Catalunya de periodistes, polítics, escriptors i fins i tot de gent de fa segles, ho va il.lustrar tot amb una imatge del Capità Haddock, el marí amic de Tintin que s’havia fet un especialista en dir-ne tota mena de renecs quan era enfadat, la qual cosa era gairebé sempre. 

Però el Capità Haddock no seria, del tot segur, d’aquests senyors dels que vaig parlar abans. Perquè una cosa és parlar-ne d’algú que no et cau bé o de gent perversa, però n’hi ha una obsessió de part espanyola que ja cansa, ja és com una mena de disc ratllat, tot i que ja no es fan discos de vinil.lo, els quals encara recordo entranyablement, però tot recordant que si es ratllaven, és a dir, es quedaven embussats al mateix solc, repetint el mateix fragment de la cançó sense aturador, i teníem nosaltres que desembussar-lo. 

Però els que difamen contínuament a Catalunya no son cap disc de vinil.lo, sinó d’altres elements (sentit metafòric) que son reals i que, si els manquen de raons per guanyar-se el favor d’altres i arribar a ser Presidents o alcaldes, doncs fan el mateix que a l’Europa de l’Edat Mitjana: la culpa era dels jueus, i no van parar fins que els van expulsar de gairebé tot el Continent, excepte si es feien cristians. Això ho van aconseguir amb la Inquisició, i l’espanyola va ser la seva pitjor versió, encara posada (amb tota la raó) pels jueus com a mostra del pitjor racisme que ha sofert l’Humanitat. 

Ara, els jueus han aconseguit ésser el símbol de la lluita contra el racisme, a partir de l’Holocaust de sis milions d’éssers innocents de la seva raça que van ser salvatgement exterminats als camps de concentració nazis. I gairebé ningú no discuteix, això. No hi estic descobrint res de nou. No sé com arreglar això, no soc Déu. No vull fer-ho amb només bones paraules, no serveix gaire. Ni tampoc amb violència. Només hi espero que no lamentem algun dia una tragèdia semblant amb la del poble jueu. Ni tampoc la que van sofrir els bosnians. Catalunya és un poble pacífic, no pas bel.licista. No s’enfronta a cap doble del Capità Haddock, que almenys, aquest era un paio que parlava de valent, però era només paraules, i fins una flama peruana li feia la guitza tot escopint-li al rostre. Els catalans no seran com una flama del Perú, seran molt més subtils per fer-se respectar.

INSULTOS A CATALUNYA, RESPONDERLES O NO

El diario de Internet VilaWeb, al hacer una antología-resumen de los insultos de todo tipo contra Catalunya de periodistas, políticos, escritores e incluso de gente hace siglos, lo ilustró todo con una imagen del Capitán Haddock, el marino amigo de Tintin que se había hecho un especialista en utilizar todo tipo de tacos cuando estaba enfadado, lo cual era casi siempre. 

Pero el Capitán Haddock no sería, del todo seguro, como estos señores de los que hablé antes. Por que una cosa es hablar de alguien que no te cae bien o de gente perversa, pero hay una obsesión de parte española que ya cansa, ya es como una especie de disco rayado, aunque ya no se hacen discos de vinilo, que todavía los recuerdo entrañablemente, pero recordando que si se rayaban, es decir, se quedaban atascados en el mismo surco, repitían el mismo fragmento de la canción sin parar, y teníamos nosotros que desatascarlo. 

Pero los que difaman continuamente a Catalunya no son ningún disco de vinilo, sino de otros elementos (en sentido metafórico) que son reales y que, si carecen de razones para ganarse el favor de otros y llegar a ser Presidentes o alcaldes, pues hacen lo mismo que en la Europa de la Edad Media: la culpa era de los judíos, y no pararon hasta que los expulsaron de casi todo el Continente, excepto si se hacían cristianos. Esto lo consiguieron con la Inquisición, y la española fue su peor versión, puesta (con toda la razón) por los judíos como muestra del peor racismo que ha sufrido la Humanidad. 

Ahora, los judíos han conseguido ser el símbolo de la lucha contra el racismo, a partir del Holocausto de seis millones de seres inocentes de su raza que fueron salvajemente exterminados en los campos de concentración nazis. Y casi nadie discute eso. No estoy descubriendo nada nuevo. No sé cómo arreglar esto, no soy Dios. No quiero hacerlo con sólo buenas palabras, no sirve de mucho. Ni tampoco con violencia. Sólo espero que no lamentemos algún día una tragedia similar a la del pueblo judío. Ni tampoco la que sufrieron los bosnios. Catalunya es un pueblo pacífico, no belicista. No se enfrenta a ningún doble del Capitán Haddock, que al menos, este era un tipo que hablaba duro, pero eran sólo palabras, y hasta una llama peruana le hacía la puñeta escupiéndole al rostro. Los catalanes no serán como una llama del Perú, serán mucho más sutiles para hacerse respetar.

LA GRAN BELLEZA de Paolo Sorrentino LA GRAN BELLESA de Paolo Sorrentino

Una de las películas europeas de más calidad del año pasado, y una de las grandes favoritas en los Óscar, habiendo ganado ya el Globo de Oro y varios Premios del Cine Europeo. Y que ha conseguido tener éxito en varios países, incluido el nuestro, con miles de espectadores, lo que es un gran mérito, pues ésta es una película que se sale del relato tradicional, quiero decir que no es un relato clásico, a veces parece que toma partido por el cine de autor puro y duro que se hacía hace medio siglo, vamos, que incluso recuerda al Federico Fellini a partir de “8 ½”, donde deslumbraba al mundo con una narración extraña, surrealista, y unos personajes del mismo tipo. Claro que lo que se nos muestra aquí, la Roma actual, sería más próximo a “La dolce vita”, una de las obras maestras de Fellini, aunque veamos fiestas con música discotequera y chicas vestidas como ahora mismo. Todo es visto con escepticismo y con aire de haberlo ya visto todo por Jep Gambardella (magnífico Toni Servillo), famoso periodista que años atrás publicó una novela que fue muy rompedora en su tiempo, pero que inexplicablemente no escribió más novelas. En la acción se mezcla realidad y ficción, o pasajes que parecen salidos de un sueño, como en “8 ½”, mostrando las frustraciones, ambiciones y apariencias de gente de clase alta que quiere divertirse como si estuviera en una de las fiestas salvajes de “El lobo de Wall Street”. Servillo es el centro de la trama, el narrador en off y con él hay una colmena inmensa de personajes, como el frustrado escritor Romano (Carlo Verdone, “Manuale d’amore”), obsesivamente enamorado de una chica mucho más joven que él, o algunas mujeres que pasan fugazmente por la vida y por la cama del periodista. Aunque el estilo recuerde a Fellini, sólo se ve su huella en dos peculiares personajes que aparecen al final del metraje, como un Cardenal especialista en Gastronomía y una extraña monja centenaria, mostrada en la película como si saliera de “La noche de los muertos vivientes”. Un estilo que puede gustar o desagradar, está hecho sin concesiones, pero que si está hecho con talento, pasará lo primero. Y eso que muchos de estos personajes no son mostrados con ternura, sino en su crudeza, pues algunos son francamente desagradables. La fotografía de Luca Bigazzi es extraordinaria, y sabe mostrarnos Roma sin parecer en ningún momento tarjeta postal.

LA GRAN BELLEZA: * * * *

"LA GRAN BELLESA" de Paolo Sorrentino

Una de les pel lícules europees de més qualitat de l'any passat, i una de les grans favorites als Òscar, havent guanyat ja el Globus d'Or i diversos Premis del Cinema Europeu. I que ha aconseguit tenir èxit en diversos països, fins i tot el nostre, amb milers d'espectadors, el que és un gran mèrit, ja que aquesta és una pel lícula que se’n surt del relat tradicional, vull dir que no és pas un relat clàssic, de vegades sembla que pren partit pel cinema d'autor pur i dur que es feia fa mig segle, diguem-ne, que fins i tot recorda al Federico Fellini a partir de "8 ½", on enlluernava al món amb una narració estranya, surrealista, i uns personatges del mateix tipus. És clar que això que se'ns mostra aquí, la Roma actual, seria més propera a "La dolce vita", una de les obres mestres de Fellini, tot i que veiem festes amb música discotequera i noies vestides com ara mateix. Tot és vist amb escepticisme i amb aire d'haver-ho ja vist tot per Jep Gambardella (magnífic Toni Servillo), conegut periodista que anys enrere va publicar una novel la que va ser molt trencadora al seu temps, però que inexplicablement no va escriure més novel les. En l'acció es barreja realitat i ficció, o passatges que semblen sortits d'un somni, com a "8 ½", tot mostrant les frustracions, ambicions i aparences de gent de classe alta que vol divertir-se com si fos dins una de les festes salvatges d’"El llop de Wall Street". Servillo és el centre de la trama, el narrador en off i amb ell hi ha un rusc immens de personatges, com el frustrat escriptor Romano (Carlo Verdone, “Manuale d’amore”), obsessivament enamorat d'una noia molt més jove que ell, o algunes dones que passen fugaçment per la vida i pel llit del periodista. Encara que l'estil recordi a Fellini, només es veu la seva empremta en dos peculiars personatges que apareixen al final del metratge, com un Cardenal especialista en Gastronomia i una estranya monja centenària, mostrada en la pel.lícula com si sortís de "La nit dels morts vivents". Un estil que pot agradar o desagradar, està fet sense concessions, però que si està fet amb talent, passarà el primer. I això que molts d'aquests personatges no són mostrats amb cap tendresa, sinó dins la seva cruesa, ja que alguns són francament desagradables. La fotografia de Luca Bigazzi és extraordinària, i sap mostrar Roma sense semblar en cap moment targeta postal.

LA GRAN BELLESA : * * * *

http://www.imdb.com/title/tt2358891/?ref_=nv_sr_1

http://www.youtube.com/watch?v=T9H3KTeMILA

http://www.youtube.com/watch?v=PRETVnYfSx4

http://www.youtube.com/watch?v=Pn-Ja-udJjA

EL LOBO DE WALL STREET de Martin Scorsese EL LLOP DE WALL STREET de Martin Scorsese

Martin Scorsese vuelve por sus fueros, y con una película que muestra la verdadera cara de los tiburones de las finanzas que han estafado a millones de personas honradas en todo el mundo. Se basa en la autobiografía de un personaje real, Jordan Belfort, a quien encarna con convicción arrolladora Leonardo Di Caprio, que por fin ha sido nominado al Óscar y además ganó el Globo de Oro. Scorsese demostró saber mostrar con maestría la cara de los gángsters, algunos de ellos seguramente inspirados en algunos que conoció de niño en su barrio natal de Nueva York, Little Italy. Pero esta película nos muestra otro tipo de delincuente, que como los anteriores, se esconde muchísimo más en las apariencias, queremos decir en las apariencias de negocio honrado, con el cual se han enriquecido hasta poder tener mansiones super-lujosas, mujeres bellísimas a su lado, sin suavizar que también se enganchan a todo tipo de drogas y montan orgías con prostitutas. Y tampoco se suaviza la manera de hablar de los personajes, muchos de ellos bien peculiares. Todo empieza en 1987, cuando un joven Jordan Belfort empieza como corredor de Bolsa y acaba en la calle por que la empresa en donde trabajaba quebró. Pero un día contestó a un anuncio de una pequeña empresa que vendía bonos basura, y gracias a su labia seductora para captar clientes por teléfono, fue ascendiendo hasta ser el jefe de la empresa y cambiar el pequeño local por otros mucho más grandes. Como hay ciertos chanchullos detrás de todo esto, el FBI empieza a intrigarse y a investigar. Leonardo Di Caprio es el centro de toda la trama, es uno de esos papeles que le encantan, donde nadie le hace sombra, apenas un eficaz Jonah Hill como su mejor amigo y su ayudante en la empresa, y las actrices que encarnan a las dos esposas de Belfort, como Margot Robbie, tienen aun menos peso, sobre todo la Robbie, aquí reducida a una señora estupenda con excusa para desnudarse cada dos por tres, pese a su grandísima belleza y una impresionante mirada de felina salvaje, la mejor que se ha visto en años, ya que se la muestra más como “accesorio” del protagonista que como personaje con suficiente carisma en sí mismo. Pero sí hay un secundario que impacta con sólo cinco minutos en escena: Mattew McConnaghey, en una escena en que su personaje enseña a un aun novato Jordan Belfort cual es la verdadera manera de comerse el mundo, con toques de pecho incluidos delante de todo el mundo en un restaurante, con los comensales alucinados. Scorsese se deja llevar por el vértigo de la trama, en un festival de excesos de todo tipo, desde sexo a drogas y juergas de Belfort y sus subordinados. Y los actores, incluyendo los secundarios, perfectos. En un pequeño papel está el actor francés Jean Dujardin (“The Artist”), el cual ha aprendido un correcto inglés para su personaje de banquero suizo. Y para acabar, Scorsese, sabiamente, evita la moralina fácil para que entendamos la manera de ser de Belfort, aunque nunca queramos ser tan mezquinos como él.

EL LOBO DE WALL STREET: * * * *

"EL LLOP DE WALL STREET" de Martin Scorsese

Martin Scorsese torna amb força, i amb una pel lícula que mostra la veritable cara dels taurons de les finances que han estafat a milions de persones honrades a tot arreu. Es basa en l'autobiografia d'un personatge real, Jordan Belfort, a qui encarna amb una convicció aclaparadora Leonardo DiCaprio, que per fi ha estat nominat a l'Òscar i a més va guanyar el Globus d'Or. Scorsese va demostrar això de saber mostrar amb mestratge la cara dels gàngsters, alguns d'ells segurament inspirats en alguns que va conèixer de nen al seu barri natal de Nova York, Little Italy. Però aquesta pel lícula ens mostra un altre tipus de delinqüent, que com els anteriors, s'amaga moltíssim més darrera les aparences, volem dir darrera les aparences de negoci honrat, amb el qual s'han enriquit fins a poder tenir mansions de super-luxe, dones bellíssimes al seu costat, sense suavitzar que també s'enganxen a tot tipus de drogues i fan orgies amb prostitutes. I tampoc se’n suavitza gens la manera de parlar dels personatges, molts d'ells ben peculiars. Tot comença el 1987, quan un jove Jordan Belfort comença com a corredor de Borsa i acaba al carrer perquè l'empresa on treballava va tancar per una fallida. Però un dia va contestar a un anunci d'una petita empresa que venia bons escombraries, i gràcies a la seva retòrica seductora per captar clients per telèfon, va anar pujant fins a ser el cap de l'empresa i canviar el petit local per d’altres molt més grans. Com que hi ha certs tripijocs darrere de tot això, l'FBI comença a intrigar-se i a investigar. Leonardo DiCaprio és el centre de tota la trama, és un d'aquests papers que li agraden de valent, on ningú li fa ombra, una mica un eficaç Jonah Hill com el seu millor amic i el seu ajudant a l'empresa, i les actrius que encarnen les dues dones de Belfort, com la Margot Robbie, tenen encara menys pes, sobretot la Robbie, aquí reduïda a una senyora estupenda amb excusa per despullar-se molt sovint, malgrat la seva grandíssima bellesa i una impressionant mirada de felina salvatge, la millor que s'ha vist en anys, ja que la mostra més com "accessori" del protagonista que no pas com a personatge amb un suficient carisma en si mateix. Però sí hi ha un secundari que impacta amb només cinc minuts en escena: Mattew McConnaghey, a una escena en què el seu personatge ensenya a un encara novell Jordan Belfort quina és la veritable manera de menjar-se el món, amb tocs de pit inclosos davant de tothom a un restaurant, amb els comensals al lucinats . Scorsese es deixa portar pel vertigen de la trama, dins un festival d'excessos de tot tipus, des de sexe a drogues i disbauxes de Belfort i els seus subordinats. I els actors, fins i tot els secundaris, perfectes. En un petit paper hi és l'actor francès Jean Dujardin ("The Artist"), el qual ha après un correcte anglès pel seu personatge de banquer suís. I per acabar, Scorsese, sàviament, evita la moralina fàcil perquè hi entenguem el tarannà de Belfort, tot i que mai vulguem ser tan mesquins com ell.

EL LLOP DE WALL STREET : * * * *

http://www.imdb.com/title/tt0993846/?ref_=fn_al_tt_1

http://www.youtube.com/watch?v=lJ0oi83ObL8

http://www.youtube.com/watch?v=PaAvUOXUohk

CONSULTA, BARÇA I VIDA PRIVADA - CONSULTA, BARÇA Y VIDA PRIVADA

El Parlament de Catalunya, amb diputats triats pels vots del poble i amb les seves conviccions, encertades o no segons els casos, han votat allò que van voler votar. Una altra cosa és la demagògia que s’hi veu darrera d’algunes actituds, sobretot a Madrid. Ja tenim apresa de memòria la llarga llista d’amenaces si se’n fa la consulta, fins i tot amb la presó, i algú, que encara viu a l’Edat de Pedra, ha dit que cal un afusellament massiu. 

Mentre que a països més civilitzats i amb una població més culta com el Canadà, han deixat fer referèndums a la província del Québec, diferent en gairebé tot de l’Estat canadenc (catòlica, de parla francesa i ètnia llatina francesa, al contrari dels canadencs anglosaxons, protestants i de parla anglesa), tot i que en dues vegades que l’han fet, el “No” ha guanyat. Però els han deixat fer les seves consultes. I fins i tot els deixen que el cinema que els quebequesos fan en la seva llengua (el francès “québecois”) hi vagi sense problemes als Òscar en Millor Pel.lícula de Parla No Anglesa, guanyant-lo més d’un cop (el 2004 ho van guanyar amb l’excel.lent “Les invasions bàrbares” de Denis Arcand, una gran pel.lícula). 

Però Catalunya té que buscar-se la vida a la seva manera, al seu estil, modestament. No sé si serviran gaire enviar-hi cartes als dirigents estrangers o entrevistes a cadenes de televisió prestigioses com la BBC. Però n’hi ha simpaties per Catalunya a l’estranger poc manifestades, o que es diuen d’amagat, com quan de tant en tant se’n diu a França que els agradaria l’existència “d’una Bèlgica del Sud”.

La sobtada dimissió de Sandro Rosell com a President del Barça per l’afer Neymar ha deixat bocabadada a molta gent. Jo, mai no he simpatitzat amb aquest President, que quan el Barça era atacat des de Madrid, sobretot quan la nefasta era de Mourinho, només contestava amb la boca petita, no sigui que enfadés els mitjans de comunicació, madrilenys sobretot, que l’havien donat suport quan ell era enfrontat amb Joan Laporta. Tampoc no va ser gens humà amb Éric Abidal, el qual va lluitar amb coratge dos cops contra el càncer i el va vèncer, però no va renovar-li el contracte i ara Abi és titular indiscutible al Mònaco, malgrat els seus 35 anys d’edat. I no diguem allò que li va fer al Johan Cruyff, conegut per tothom. 

L’afer Neymar, encara no explicat del tot, li va sortir per la culata. Tanmateix, no hi estic gens d’acord amb això que diu la Premsa de Madrid, que vol aprofitar això per enfonsar el Barça i posar dins un altar al seu Reial Madrid, sobretot després de la Pilota d’Or al Cristiano Ronaldo.

I acabo amb un tema que ha sigut de moda al país veí, que François Hollande tingui una amant, l’actriu Julie Gaye, cosa que podria acabar amb la seva relació amb Valérie Trierweiler, que també va ser amant seva fa anys i va aconseguir que ell abandonés Segolène Royal. Ell ha reaccionat molt bé, vull dir que això només es assumpte privat d’ell, i així té que ser. No vull ser malpensat, però potser ell tenia motius per buscar-se una altra, com els té una dona que se’n busca d’amants, que ja no és gens feliç amb la parella i que tot és dins el més negre ensopiment. I la Trierweiler, antipàtica per la majoria dels seus conciutadans, sembla que només el vol a ell mentre ell sigui important, i quan ja no ho sigui, apa, nois, a cercar-ne un altre peix gros. 

La revista “El Jueves” i el programa de TV3 “Polònia” ja han fet broma amb la possibilitat de que Rajoy o Mas tingueren d’amants, només per aconseguir més simpaties dels seus conciutadans (perquè així no semblen avorrits) o per fer oblidar d’altres afers polítics. No els veig gens ni mica com amants tipus Rocco Siffredi, i menys encara al Rajoy. Potser al Mas, però els francesos son mestres en aquest tipus d’assumptes i saben com caure simpàtics.

CONSULTA, BARÇA Y VIDA PRIVADA

El Parlamento de Catalunya, con diputados elegidos por los votos del pueblo y con sus convicciones, acertadas o no según los casos, han votado lo que quisieron votar. Otra cosa es la demagogia que se ve detrás de algunas actitudes, sobre todo en Madrid. Ya tenemos aprendida de memoria la larga lista de amenazas si se hace la consulta, incluso con la cárcel, y alguien, que aún vive en la Edad de Piedra, dijo que debería de haber un fusilamiento masivo. 

Mientras que en países más civilizados y con una población más culta como Canadá, han dejado hacer referéndums a la provincia de Québec, diferente en casi todo del Estado canadiense (católica, de habla francesa y etnia latina francesa, al contrario de los canadienses anglosajones, protestantes y de habla inglesa), aunque en dos veces que han hecho un referéndum, el "No" ha ganado. Pero les han dejado hacer sus consultas. E incluso les dejan que el cine que los quebequeses hacen en su lengua (el francés “québecois”) vaya sin problemas a los Óscar en Mejor Película de Habla No Inglesa, ganándolo más de una vez (en 2004 lo ganaron con la excelente "Las invasiones bárbaras" de Denis Arcand, una gran película). 

Pero Catalunya tiene que buscarse la vida a su manera, a su estilo, modestamente. No sé si servirá de mucho enviar cartas a los dirigentes extranjeros o entrevistas en cadenas de televisión prestigiosas como la BBC. Pero hay simpatías por Catalunya en el extranjero poco manifestadas, o que se dicen a escondidas, como cuando de vez en cuando se dice en Francia que les gustaría la existencia "de una Bélgica del Sur".

La repentina dimisión de Sandro Rosell como presidente del Barça por el asunto Neymar ha dejado boquiabierta a mucha gente. Yo nunca he simpatizado con este Presidente, que cuando el Barça era atacado desde Madrid, sobre todo cuando la nefasta era de Mourinho, sólo contestaba con la boca pequeña, no sea que hiciera enfadar a los medios de comunicación, madrileños sobre todo, que le habían apoyado cuando estaba enfrentado con Joan Laporta. Tampoco fue nada humano con Éric Abidal, que luchó con coraje dos veces contra el cáncer y lo venció, pero no le renovó el contrato y ahora Abi es titular indiscutible en el Mónaco, a pesar de sus 35 años de edad. Y no digamos lo que le hizo al Johan Cruyff, conocido por todos. 

El asunto Neymar, aún no explicado del todo, le salió por la culata. Sin embargo, no estoy nada de acuerdo con lo que dice la Prensa de Madrid, que quiere aprovechar esto para hundir el Barça y poner en un altar a su Real Madrid, sobre todo después del Balón de Oro a Cristiano Ronaldo.

Y acabo con un tema que ha estado de moda en el país vecino, que François Hollande tenga una amante, la actriz Julie Gaye, lo que podría acabar con su relación con Valérie Trierweiler, que también fue amante suya hace años y consiguió que él abandonara a Segolène Royal. Él ha reaccionado muy bien, quiero decir que esto sólo es asunto privado de él, y así tiene que ser. No quiero ser mal pensado, pero quizás él tenía motivos para buscarse otra, como los tiene una mujer que se busca amantes, que ya no es nada feliz con la pareja y que todo era en el más negro aburrimiento. Y la Trierweiler, antipática para la mayoría de sus conciudadanos, parece que sólo lo ama a él mientras él sea importante, y cuando ya no lo sea, venga, chicos, a buscar otro pez gordo. 

La revista "El Jueves" y el programa de TV3 "Polònia" ya han bromeado con la posibilidad de que Rajoy o Mas tuvieran amantes, sólo para conseguir más simpatías de sus conciudadanos (por que así no parecen aburridos) o para hacer olvidar otros chanchullos políticos. No los veo en absoluto como amantes tipo Rocco Siffredi, y menos aún al Rajoy. Quizás el Mas, pero los franceses son maestros en este tipo de asuntos y saben cómo caer simpáticos .

La meva opinió de la sobtada dimissió de Sandro Rosell (i l'opinió d'un altre)

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/entre-tots/nalegro-que-rosell-sen-vagi/100785.shtml
Hi reprodueixo el meu comentari que he desat ara a la meva pàgina de Facebook:

Amb la dimissió sobtada de Sandro Rosell com a President del Barça, he trobat aquesta opinió d'un lector d'El Periódico de Catalunya que resumeix això que molts barcelonistes hi pensàvem de la seva gestió, que va començar amb la polèmica amb Johan Cruyff, després amb Guardiola, amb la seva incapacitat per enfrontar-se al Reial Madrid i al prepotent Mourinho, la manca d'humanitat amb Abidal i la gota que va vessar el got va ser l'afer Neymar, que va fer que el Barça tingués un grandíssim jugador, que esperem que sigui molts anys amb nosaltres, però ara s'hi veu que va haver molts punts foscos. Jo no vaig ser mai simpatitzant de Rosell, que va ser, a més, un xitxarel.lo dels antibarcelonistes que volien reduir el Barça que Joan Laporta va fer gran i únic al no-res. A més, Rosell tenia al cap només venjar-se de Laporta, de Cruyff, de Guardiola i tots aquests que no eren del seu gust.

JULIÁN JUAN LACASA
Dijous, 23 de gener del 2014 Adrià Aguixà Pardo (Linyola)

Si Rosell se'n va s'ha de dir que ell i la seva junta han enfonsat el Barça. Ha trencat la relació amb una icona del club (tots sabem que no lliga amb en Cruyff). Molt bones paraules però no volia mantenir Guardiola: era un èxit de l'altra junta i no va parar fins que va aconseguir que se n'anés. Rosell ha actuat amb esperit de venjança amb tota la gestió de la junta anterior. I no ha tingut categoria en la gestió del tema dels avals de l'altra junta. Tampoc ha tingut mai carisma per denunciar els atacs de Madrid en l'època Mourinho. Aquest president només ha treballat pels seus interessos i negocis particulars, que els té bàsicament al Brasil. Va gestionar sense humanitat ni decència el tema Abidal. ¿Per què Tito sí i Abidal no? Només era un tema de diners. I no és que jo tingui res en contra de Tito. A més, va vendre el prestigi del club relegant Unicef a un segon terme, sense anul·lar el tracte amb aquest organisme per vergonya. Rosell ha enganyat els socis modificant constantment els tractes inicials amb Qatar. Ha enganyat els socis en la compra de Neymar: la seva gestió ha estat únicament mercantilista, sense considerar que el Barça és alguna cosa més que un club de futbol. Ha dissolt seccions que donaven imatge però costaven diners. I el pitjor de tot, aconseguirà que a la llarga Messi se'n vagi. Dir que se'n va per no perjudicar el Barça és hipocresia. Ja està bé, ¿no? Jo me n'alegro que se'n vagi.

“EL CORONEL MACIÀ” de Josep Maria Forn

Una película poco vista y difícil de encontrar en los videoclubs, al menos en alquiler (la he tenido que comprar en la Librería Blanquerna de Madrid, perteneciente a la Generalitat), con un planteamiento valiente, que a algunos no gustará. Igual que no gusta a algunos el Napoleón Bonaparte que bordaba Christian Clavier en aquella excelente serie de televisión, sobre todo cuando habla de otros países con los que tuvo guerras. Aquí se nos habla de algo poco conocido: el fundador de la actual Generalitat de Catalunya, me refiero la moderna, contando la época en el exilio (1939-1977) hasta su restauración en territorio catalán por Josep Tarradellas, Francesc Macià, fue coronel del Ejército español, y todo iba bien, hasta que unos militares destinados en Barcelona decidieron por su cuenta asaltar y destruir las sedes de la revista satírica “Cu-cut!” y el diario “La veu de Catalunya”, arrasándolo todo y lanzando gritos de “¡Muera Catalunya!” Ello indignó a Macià y en vez de solidarizarse con sus colegas, pidió que fueran procesados por indisciplina, algo contemplado en la Justicia militar. Con ello empieza su desapego al Ejército por sus cada vez más irreconciliables diferencias con sus altos mandos y compañeros de rango, hasta que le ofrecen ser Diputado en Madrid por Les Borges Blanques, su pueblo. La vida poco conocida de un personaje histórico importante de la Historia reciente, y que no gusta a todos. El cineasta y productor Josep Maria Forn, que ya llevó al cine el infamante proceso del franquismo contra el sucesor de Macià en la Generalitat, Lluís Companys, en “Companys, proceso en Catalunya”, vuelve al drama histórico tomando personajes reales mezclándolos con otros ficticios. Aquí, la vida de Macià está contada por una escritora irlandesa que habla catalán con acento irlandés y que llega a Barcelona a trabajar en “La veu de Catalunya”, interpretada por Molly Malcolm (“La caja Kovak”, “El maquinista”…), que le da un aspecto más objetivo a la historia. El propio Macià lo encarna sobresalientemente Abel Folk (“GAL”, “El porqué de las cosas”…), poniendo un creíble acento de Lleida, como el que tenía Macià. Ellos son los personajes más importantes, ya que el resto son secundarios en un reparto coral, pero destaco a Marta Marco como Eugènia, la esposa de Macià; Juan Luis Gallardo y Xabier Elorriaga como dos militares amigos suyos. Eso sí, se les presenta manteniendo siempre su dignidad personal, pese a sus ideas distintas. Si aparece algún extremista, se le presenta así por que lo es. Aceptable ambientación, sin despilfarros exagerados, pero siempre adecuada. En algunos momentos parece una de aquellas producciones británicas que se ambientan en el siglo XIX. Se le agradece que sea una película valiente, sin pararse a pensar si gustará a algunos o no. En Madrid se exhibió casi a escondidas, algo que me parece mal hecho. “Salvador Puig Antich” era igual de ambiciosa y valiente, pero se recibió mejor.

EL CORONEL MACIÀ: * * *

“EL CORONEL MACIÀ” de Josep Maria Forn Una pel·lícula poc vista i difícil de trobar als videoclubs, almenys en lloguer (l'he hagut de comprar a la Llibreria Blanquerna de Madrid, pertanyent a la Generalitat), amb un plantejament valent, que a alguns no agradarà. Igual que no agrada a alguns el Napoleó Bonaparte que brodava en Christian Clavier en aquella excel·lent sèrie de televisió, sobretot quan parla d'altres països amb els quals va tenir guerres. Aquí se'ns parla d'alguna cosa poc coneguda: el fundador de l'actual Generalitat de Catalunya, em refereixo la moderna, contant l'època en l'exili (1939-1977) fins a la seva restauració en territori català per en Josep Tarradellas, Francesc Macià, va ser coronel de l'Exèrcit espanyol, i tot anava bé, fins que uns militars destinats a Barcelona van decidir pel seu compte assaltar i destruir les seus de la revista satírica “Cu-cut!” i el diari “La veu de Catalunya”, arrasant-lo tot i llançant crits de “Mori Catalunya!” Això va indignar al Macià i en comptes de solidaritzar-se amb els seus col·legues, va demanar que fossin processats per indisciplina, cosa contemplada a la Justícia militar. Amb això comença el seu desencís a l'Exèrcit per les seves cada cop més irreconciliables diferències amb els seus alts comandaments i companys de rang, fins que li oferixen ser Diputat a Madrid per Les Borges Blanques, el seu poble. La vida poc coneguda d'un personatge històric important de la Història recent, i que no agrada a tots. El cineasta i productor Josep Maria Forn, que ja va dur al cinema l’infamant procés del franquisme contra el successor d’en Macià a la Generalitat, Lluís Companys, en “Companys, procès a Catalunya”, torna al drama històric prenent personatges reals barrejant-los amb d’altres ficticis. Aquí, la vida d’en Macià està contada per una escriptora irlandesa que parla català amb accent irlandès i que arriba a Barcelona a treballar a “La veu de Catalunya”, interpretada per la Molly Malcolm (“La caixa Kovak”, “El maquinista”…), que li dóna un aspecte més objectiu a la història. El mateix Macià ho encarna excel·lentment l’Abel Folk (“GAL”, “El perquè de tot plegat”…), fent un creïble accent de Lleida, com el que tenia en Macià. Ells són els personatges més importants, ja que la resta són secundaris en un repartiment coral, però destaco a la Marta Marco com l’Eugènia, la muller del Macià; Juan Luis Gallardo i Xabier Elorriaga com dos militars amics seus. Això sí, se'ls presenta mantenint sempre la seva dignitat personal, malgrat les seves idees diferents. Si hi apareix algun extremista, se li presenta així per que ho és. Acceptable ambientació, sense despeses exagerades, però sempre adequada. En alguns moments sembla una d'aquelles produccions britàniques que s'ambienten al segle XIX. Se li agraeix que sigui una pel·lícula valenta, sense parar-se a pensar si agradarà a alguns o no. A Madrid es va exhibir gairebé d'amagat, cosa que em sembla malament. “Salvador Puig Antich” era igual d'ambiciosa i valenta, però es va rebre millor. EL CORONEL MACIÀ: * * * http://www.youtube.com/watch?v=oQRVQ2Wu-Lw http://www.youtube.com/watch?v=Ao3-8_SC68U

"VICKY CRISTINA BARCELONA" de Woody Allen

La cuarta película de Woody Allen en Europa se hizo en nuestro país, tomando Barcelona como principal escenario y una parte para Oviedo. Fue polémica desde el momento mismo de que se anunció su rodaje, quizá más por razones políticas que por otra cosa, ya que había partidos ansiosos de meter su visión de Barcelona en el filme. Luego estaban los partidarios y detractores de Allen, estos últimos más partidarios de traer a alguien como Spielberg, más “decente” para su gusto, ya que veían al maestro neoyorkino como a una especie de degenerado. Después el paroxismo llegó con el rodaje de la película durante Julio y Agosto del 2007, con miles de personas presentes en el mismo, tal es la devoción que se le tiene a Allen en la capital catalana. Y finalmente la polémica con declaraciones del productor ejecutivo, Jaume Roures, dueño de Mediapro, diciendo que si Allen jamás volverá a rodar en Barcelona por no sé qué, y que luego no era cierto eso... Lo que la gente se quedarà es con que el retrato de Barcelona que hace Allen no se acerca a la realidad, es más bien el mismo que ha hecho de Nueva York durante años, es decir, más a su gusto que lo que existe de verdad. Trata de dos turistas americanas, de Nueva York (Scarlett Johansson y Rebecca Hall), que vienen a pasar vacaciones en Barcelona, y se llaman como las del título. Una está comprometida y la otra va por libre. Se alojan en la casa de una pariente (Patricia Clarkson, “Elegy”), y en una fiesta conocen a un pintor bohemio y mujeriego, Juan Antonio (Javier Bardem), el cual les tirarà los tejos a las dos sin complejos. Las invita a pasar un fin de semana en Oviedo y más tarde aparecerá la ex esposa del pintor, la temperamental y desequilibrada María Elena (Penélope Cruz, Óscar y Goya por este papel). Todo está contado como uno de aquellos “Cuentos Morales” de Éric Rohmer, y pesa mucho el aire de tópico español sobre Barcelona, con música de Paco De Lucía, por ejemplo, que quita credibilidad al relato, aparte que no hay mucha profundidad en situaciones y personajes. Además, todo es de tarjeta postal, Barcelona y Oviedo salen preciosas. Pero el ritmo es ameno y los habituales diálogos de Allen hacen llevadero todo. La fotografía de Javier Aguirresarobe (“Mar adentro”) es adecuada para el ambiente bohemio y sin prejuicios que se presenta, algo habitual cuando a los americanos se les habla de Europa. Ah, las escenas de lesbianismo muy comentadas entre Scarlett y Penélope, una en una sala de revelado y otra en plan “ménage-à-trois” con Bardem, son sólo besos de pocos segundos. A veces se habla demasiado de cosas sin importancia.

VICKY CRISTINA BARCELONA: * * *

“VICKY CRISTINA BARCELONA” de Woody Allen

La quarta pel·lícula de Woody Allen a Europa es va fer al nostre país, prenent Barcelona com a principal escenari i una part per a Oviedo. Va ser polèmica des del moment mateix que es va anunciar el seu rodatge, potser més per raons polítiques que no pas per una altra cosa, ja que hi havia partits ansiosos de ficar la seva visió de Barcelona al film. Després, hi eren els partidaris i detractors d’Allen, aquests últims més partidaris de portar a algú com en Spielberg, més “decent” per al seu gust, ja que veien al mestre novaiorquès com a una mena de degenerat. Després, el paroxisme va arribar amb el rodatge de la pel·lícula durant Juliol i Agost del 2007, amb milers de persones presents al mateix, tal és la devoció que se li té a Allen, a la capital catalana. I finalment la polèmica amb declaracions del productor executiu, en Jaume Roures, l’amo de Mediapro, dient que si Allen mai no tornarà a rodar a Barcelona per no sé què, i que després no era pas cert això... El que la gent es quedarà és amb que el retrat de Barcelona que fa Allen no s'acosta a la realitat, és més aviat el mateix que ha fet de Nova York durant anys, és a dir, més al seu gust que no pas el que existeix de debò. Tracta de dos turistes americanes, de Nova York (Scarlett Johansson i Rebecca Hall), que hi vénen a passar vacances a Barcelona, i es diuen com les del títol. Una està compromesa i l'altra va per lliure. S'allotgen a la casa d'una parent (Patrícia Clarkson, “Elegy”), i a una festa coneixen a un pintor bohemi i faldiller, en Juan Antonio (Javier Bardem), el qual tractarà de lligar-se-les a totes dues sense complexos. Les convida a passar un cap de setmana a Oviedo i més tard hi apareixerà la ex muller del pintor, la temperamental i esbojarrada María Elena (Penèlope Cruz, Óscar i Goya per aquest paper). Tot està contat com un d'aquells “Contes Morals” d’Éric Rohmer, i pesa molt l'aire de tòpic espanyol sobre Barcelona, amb música d’en Paco De Lucía, per exemple, que treu credibilitat al relat, a part que no hi ha gaire profunditat en situacions i personatges. A més, tot és de targeta postal, Barcelona i Oviedo surten precioses. Però el ritme és amè i els habituals diàlegs d’Allen fan suportable tot. La fotografia de Javier Aguirresarobe (“Mar adentro”) és l’adient per a l'ambient bohemi i sense prejudicis que es presenta, cosa habitual quan als americans se'ls parla d'Europa. Ah, les escenes de lesbianisme molt comentades entre la Scarlett i la Penèlope, una a una sala de revelat i l’altra en pla “ménage-à-trois” amb en Bardem, són només petons de pocs segons. De vegades es parla massa de coses sense importància.

VICKY CRISTINA BARCELONA: * * *