El Parlament de
Catalunya, amb diputats triats pels vots del poble i amb les seves conviccions,
encertades o no segons els casos, han votat allò que van voler votar. Una altra
cosa és la demagògia que s’hi veu darrera d’algunes actituds, sobretot a
Madrid. Ja tenim apresa de memòria la llarga llista d’amenaces si se’n fa la
consulta, fins i tot amb la presó, i algú, que encara viu a l’Edat de Pedra, ha
dit que cal un afusellament massiu.
Mentre que a països més civilitzats i amb
una població més culta com el Canadà, han deixat fer referèndums a la província
del Québec, diferent en gairebé tot de l’Estat canadenc (catòlica, de parla
francesa i ètnia llatina francesa, al contrari dels canadencs anglosaxons,
protestants i de parla anglesa), tot i que en dues vegades que l’han fet, el
“No” ha guanyat. Però els han deixat fer les seves consultes. I fins i tot els
deixen que el cinema que els quebequesos fan en la seva llengua (el francès
“québecois”) hi vagi sense problemes als Òscar en Millor Pel.lícula de Parla No
Anglesa, guanyant-lo més d’un cop (el 2004 ho van guanyar amb l’excel.lent “Les
invasions bàrbares” de Denis Arcand, una gran pel.lícula).
Però Catalunya té
que buscar-se la vida a la seva manera, al seu estil, modestament. No sé si
serviran gaire enviar-hi cartes als dirigents estrangers o entrevistes a
cadenes de televisió prestigioses com la BBC. Però n’hi ha simpaties per
Catalunya a l’estranger poc manifestades, o que es diuen d’amagat, com quan de
tant en tant se’n diu a França que els agradaria l’existència “d’una Bèlgica
del Sud”.
La sobtada
dimissió de Sandro Rosell com a President del Barça per l’afer Neymar ha deixat
bocabadada a molta gent. Jo, mai no he simpatitzat amb aquest President, que
quan el Barça era atacat des de Madrid, sobretot quan la nefasta era de
Mourinho, només contestava amb la boca petita, no sigui que enfadés els mitjans
de comunicació, madrilenys sobretot, que l’havien donat suport quan ell era
enfrontat amb Joan Laporta. Tampoc no va ser gens humà amb Éric Abidal, el qual
va lluitar amb coratge dos cops contra el càncer i el va vèncer, però no va
renovar-li el contracte i ara Abi és titular indiscutible al Mònaco, malgrat
els seus 35 anys d’edat. I no diguem allò que li va fer al Johan Cruyff,
conegut per tothom.
L’afer Neymar, encara no explicat del tot, li va sortir per
la culata. Tanmateix, no hi estic gens d’acord amb això que diu la Premsa de
Madrid, que vol aprofitar això per enfonsar el Barça i posar dins un altar al
seu Reial Madrid, sobretot després de la Pilota d’Or al Cristiano Ronaldo.
I acabo amb un
tema que ha sigut de moda al país veí, que François Hollande tingui una amant,
l’actriu Julie Gaye, cosa que podria acabar amb la seva relació amb Valérie
Trierweiler, que també va ser amant seva fa anys i va aconseguir que ell
abandonés Segolène Royal. Ell ha reaccionat molt bé, vull dir que això només es
assumpte privat d’ell, i així té que ser. No vull ser malpensat, però potser
ell tenia motius per buscar-se una altra, com els té una dona que se’n busca
d’amants, que ja no és gens feliç amb la parella i que tot és dins el més negre
ensopiment. I la Trierweiler, antipàtica per la majoria dels seus conciutadans,
sembla que només el vol a ell mentre ell sigui important, i quan ja no ho
sigui, apa, nois, a cercar-ne un altre peix gros.
La revista “El Jueves” i el
programa de TV3 “Polònia” ja han fet broma amb la possibilitat de que Rajoy o
Mas tingueren d’amants, només per aconseguir més simpaties dels seus
conciutadans (perquè així no semblen avorrits) o per fer oblidar d’altres afers
polítics. No els veig gens ni mica com amants tipus Rocco Siffredi, i menys
encara al Rajoy. Potser al Mas, però els francesos son mestres en aquest tipus
d’assumptes i saben com caure simpàtics.
CONSULTA, BARÇA Y VIDA PRIVADA
El Parlamento de Catalunya, con diputados elegidos por los
votos del pueblo y con sus convicciones, acertadas o no según los casos, han
votado lo que quisieron votar. Otra cosa es la demagogia que se ve detrás de
algunas actitudes, sobre todo en Madrid. Ya tenemos aprendida de memoria la
larga lista de amenazas si se hace la consulta, incluso con la cárcel, y
alguien, que aún vive en la Edad de Piedra, dijo que debería de haber un
fusilamiento masivo.
Mientras que en países más civilizados y con una población
más culta como Canadá, han dejado hacer referéndums a la provincia de Québec,
diferente en casi todo del Estado canadiense (católica, de habla francesa y
etnia latina francesa, al contrario de los canadienses anglosajones,
protestantes y de habla inglesa), aunque en dos veces que han hecho un
referéndum, el "No" ha ganado. Pero les han dejado hacer sus
consultas. E incluso les dejan que el cine que los quebequeses hacen en su lengua
(el francés “québecois”) vaya sin problemas a los Óscar en Mejor Película de
Habla No Inglesa, ganándolo más de una vez (en 2004 lo ganaron con la excelente
"Las invasiones bárbaras" de Denis Arcand, una gran película).
Pero
Catalunya tiene que buscarse la vida a su manera, a su estilo, modestamente. No
sé si servirá de mucho enviar cartas a los dirigentes extranjeros o entrevistas
en cadenas de televisión prestigiosas como la BBC. Pero hay simpatías por
Catalunya en el extranjero poco manifestadas, o que se dicen a escondidas, como
cuando de vez en cuando se dice en Francia que les gustaría la existencia
"de una Bélgica del Sur".
La repentina dimisión de Sandro Rosell como presidente del
Barça por el asunto Neymar ha dejado boquiabierta a mucha gente. Yo nunca he simpatizado
con este Presidente, que cuando el Barça era atacado desde Madrid, sobre todo
cuando la nefasta era de Mourinho, sólo contestaba con la boca pequeña, no sea
que hiciera enfadar a los medios de comunicación, madrileños sobre todo, que le
habían apoyado cuando estaba enfrentado con Joan Laporta. Tampoco fue nada
humano con Éric Abidal, que luchó con coraje dos veces contra el cáncer y lo
venció, pero no le renovó el contrato y ahora Abi es titular indiscutible en el
Mónaco, a pesar de sus 35 años de edad. Y no digamos lo que le hizo al Johan
Cruyff, conocido por todos.
El asunto Neymar, aún no explicado del todo, le
salió por la culata. Sin embargo, no estoy nada de acuerdo con lo que dice la
Prensa de Madrid, que quiere aprovechar esto para hundir el Barça y poner en un
altar a su Real Madrid, sobre todo después del Balón de Oro a Cristiano Ronaldo.
Y acabo con un tema que ha estado de moda en el país vecino,
que François Hollande tenga una amante, la actriz Julie Gaye, lo que podría
acabar con su relación con Valérie Trierweiler, que también fue amante suya
hace años y consiguió que él abandonara a Segolène Royal. Él ha reaccionado muy
bien, quiero decir que esto sólo es asunto privado de él, y así tiene que ser.
No quiero ser mal pensado, pero quizás él tenía motivos para buscarse otra,
como los tiene una mujer que se busca amantes, que ya no es nada feliz con la
pareja y que todo era en el más negro aburrimiento. Y la Trierweiler,
antipática para la mayoría de sus conciudadanos, parece que sólo lo ama a él
mientras él sea importante, y cuando ya no lo sea, venga, chicos, a buscar otro
pez gordo.
La revista "El Jueves" y el programa de TV3
"Polònia" ya han bromeado con la posibilidad de que Rajoy o Mas
tuvieran amantes, sólo para conseguir más simpatías de sus conciudadanos (por
que así no parecen aburridos) o para hacer olvidar otros chanchullos políticos.
No los veo en absoluto como amantes tipo Rocco Siffredi, y menos aún al Rajoy.
Quizás el Mas, pero los franceses son maestros en este tipo de asuntos y saben cómo
caer simpáticos .
No hay comentarios:
Publicar un comentario