UN TURISMO MEJOR PARA LA BARCELONETA, PERO NO HAY QUE LIMITARLO

Pasé una semana en Barcelona, yo soy de allí, pero resido en otra ciudad. Estos últimos días oí por la radio y la Prensa que los vecinos de la Barceloneta protestan por un problema que sufren desde hace años, el "turismo de borrachera", que según ellos degrada el barrio y lo hace casi inhabitable. 

Yo pasé por la Barceloneta y he visto que en el verano el barrio siempre está lleno de turistas por todas partes, gracias a las playas que hay cerca, que van desde el puerto de la ciudad hasta el límite con Sant Adrià del Besòs, por la zona del Fòrum. 

Y las protestas son, además de los ruidos que muchos turistas nada educados hacen por la noche, contra los pisos ilegales que se alquilan a turistas, y en la Barceloneta hay muchos. Esto lo encuentro lógico. Pero he oído algunas opiniones que llevaban por el lado equivocado estas reivindicaciones. Y era que algunos piden que sea limitado el número de turistas que pueden entrar en Barcelona, por que así, dicen, se podrá solucionar la saturación turística de la ciudad. 

No me gustó lo más mínimo esta idea. Me recordaba a la pretensión de la extrema derecha suiza de querer limitar el número de trabajadores extranjeros en el país. No se puede limitar el número de turistas extranjeros que vengan, eso no lo hace ninguna ciudad del planeta. Sería un duro golpe para el prestigio de Barcelona, que siempre ha sido una ciudad abierta y acogedora. Lo que hay que hacer para solucionar este problema es promocionar el turismo de calidad, de gente honesta que sabe divertirse sin hacer ruido, ni estorbar a la gente que duerme, ni tampoco pelearse con la gente, local o no. 

He oído que los turistas no irán a las manifestaciones que los vecinos hacen. No les podemos reprochar nada, la gran mayoría de ellos no serán los que buscan pelea o molestan a la gente (también ellos quieren dormir sin ruidos). Además, la Barceloneta está llena de establecimientos siempre llenos de gente, no sé si sólo para turistas o no, pero los que somos barceloneses también vamos allí para comer o cenar, como los más de veinte restaurantes que hay en el Passeig de Joan de Borbó, todos juntos uno al lado del otro. 

El problema de la Barceloneta es quizás el que tiene toda Barcelona desde hace muchos años, que los anteriores alcaldes, con el escaparate inmejorable de las Olimpiadas de 1992, quisieron aprovechar el atractivo turístico de Barcelona con la ciudad más bonita que nunca gracias a las reformas para ese evento, que la convirtieron en una especie de parque temático. Y con las guerras en los países africanos y de Oriente Medio, que antes tenían turismo a granel, se han venido casi todos a nuestro país. No quiero ni oír hablar de limitar el número de turistas. Gracias a ellos, muchos negocios modestos de la ciudad funcionan, que no sólo se puede vivir con las compras de artículos que hace la gente del barrio, la mayoría gente pobre que sólo puede comprar en ellas artículos baratos o rebajados de precio. Tenemos que saber hacer como hacen las otras grandes ciudades con turismo alto, como París, una ciudad preciosa que visité el año 2003 y de la que todavía me acuerdo de lo lindo. París no ha perdido nada de su talante, y los franceses se ocupan de ello. Y los turistas extranjeros la aceptan. 

Barcelona tiene que hacer lo mismo, no perder su talante. Y menos si tiene que hacer lo que piden desde Madrid, que allí se creen que Barcelona debe ser una sucursal de la Castellana o de Lavapiés, incluso el sentido del humor, ellos querrían que fuera el mismo que el suyo. Y volviendo a la Barceloneta, también necesita una reforma urbanística, ya que mientras el Born, el Casc Antic o el Raval han cambiado mucho, la Barceloneta todavía tiene un cierto retraso en sus calles o casas, y que parece que sólo el Ayuntamiento ha reformado las playas (que antes no había) y el paseo marítimo. O que el dinero público se reserva para barrios más importantes. Lástima que esto sucede en cualquier gran ciudad. Yo soy, como turista, tranquilo, discreto, sé divertirme sin estorbar cuando alguien descansa y no busco pelea con nadie. Así he sido cuando visité París, Perpignan, Oviedo, etcétera. Y dejaba las habitaciones limpias. Yo, modestia aparte, sería el tipo de turista que los de la Barceloneta buscan. Y no quiero quitar el piso a nadie. Prefiero comprarme uno o irme a un hotel.

UN TURISME MILLOR PER LA BARCELONETA, PERÒ NO CAL LIMITAR-HO

Vaig passar una setmana a Barcelona, jo soc d’allà, però hi resideixo a una altra ciutat. Aquests darrers dies vaig sentir per la ràdio i la Premsa que els veïns de la Barceloneta protesten per un problema que pateixen des de fa anys, el “turisme de borratxera”, que segons ell degrada el barri i el fa gairebé inhabitable. 

Jo vaig passar per la Barceloneta i he vist que en l’estiu, el barri sempre és ple de turistes de gom a gom, gràcies a les platges que hi ha a prop, que van des del port de la ciutat fins el límit amb Sant Adrià del Besòs, per la zona del Fòrum. 

I les protestes son, a més dels sorolls que molts turistes gens educats fan a la nit, contra els pisos il.legals que es lloguen a turistes, i a la Barceloneta n’hi ha molts. Això ho trobo lògic. Però he sentit algunes opinions que portaven per la banda equivocada aquestes reivindicacions. I era que alguns demanen que sigui limitat el nombre de turistes que poden entrar-hi a Barcelona, perquè així, diuen, es podrà solucionar la saturació turística de la ciutat. 

No em va agradar gens ni mica, aquesta idea. Em recordava tot seguit a la pretensió de l’extrema dreta suïssa de voler limitar el nombre de treballadors estrangers al país. No es pot limitar el nombre de turistes estrangers que hi vinguin, això no ho fa cap ciutat del planeta. Seria un cop dur al prestigi de Barcelona, que sempre ha sigut una ciutat oberta i acollidora. El que cal fer-se per solucionar aquest problema és promocionar el turisme de qualitat, de gent honesta que sap divertir-se sense fer soroll, ni fer nosa a la gent que hi dorm, ni tampoc barallar-se amb la gent, local o no. 

He sentit que els turistes no hi aniran a les manifestacions que els veïns fan. No els podem reprotxar res, la gran majoria d’ells no seran dels que busquen brega o molesten la gent (també ells volen dormir sense sorolls). A més a més, la Barceloneta és plena d’establiments sempre plens de gent, no sé si només per turistes o no, però els que som barcelonins també hi anem per dinar o sopar, com els més de vint restaurants que hi ha al Passeig de Joan de Borbó, tots plegats l’un al costat de l’altre. El problema de la Barceloneta és potser el que té tot Barcelona des de fa molts anys, que els anteriors alcaldes, amb l’aparador immillorable de les Olimpíades del 1992, van voler aprofitar l’atractiu turístic de Barcelona amb la ciutat més bonica que mai gràcies a les reformes per aquell esdeveniment, que la van convertir en una mena de parc temàtic. I amb les guerres als països africans i de l’Orient Mitjà, que abans hi tenien turisme a dojo, s’han vingut gairebé tots a casa nostra. No vull ni sentir parlar-ne de limitar el nombre de turistes. Gràcies a ells, molts negocis modestos de la ciutat funcionen, que no només es pot viure amb les compres d’articles que fa la gent del barri, la majoria gent pobra que només pot comprar-hi d’articles barats o rebaixats de preu. Tenim que saber fer com fan les altres grans ciutats amb turisme alt, com a París, una ciutat preciosa que vaig visitar l’any 2003 i de la qual encara me’n recordo de valent. París no ha perdut gens del seu tarannà, i els francesos se n’ocupen. I els turistes estrangers l’accepten. 

Barcelona té que fer el mateix, no perdre el seu tarannà. I encara menys si té que fer allò que demanen des de Madrid, que allà es creuen que Barcelona deu ser una sucursal de la Castellana o de Lavapiés, fins i tot el sentit de l’humor ells en voldrien que fóra el mateix. I tornant a la Barceloneta, també li cal una reforma urbanística, ja que mentre el Born, el Casc Antic o el Raval han canviat molt, la Barceloneta encara té un cert endarreriment en els seus carrers o cases, i que sembla que només l’Ajuntament ha reformat les platges (que abans no hi havia) i el passeig marítim. O que els diners públics es reserven per a barris més importants. Llàstima que això passa en qualsevol gran ciutat. Jo soc, com a turista, tranquil, discret, sé divertir-me sense fer nosa quan algú descansa i no busco brega amb ningú. Així he sigut quan vaig visitar París, Perpinyà, Oviedo, etcètera. I deixava les habitacions netes. Jo, modèstia apart, seria la mena de turista que els de la Barceloneta cerquen. I no vull treure el pis a ningú. Prefereixo comprar-me un o anar cap a un hotel.

SE ACABÓ EL MUNDIAL, ¿Y AHORA QUÉ, SEÑORES POLÍTICOS? S'HA ACABAT EL MUNDIAL, I ARA QUÈ, SENYORS POLÍTICS?

Conocemos a ciertos políticos que tenían el Mundial de fútbol y la Eurocopa para distraer al pueblo de problemas graves de la sociedad, que ellos son incapaces de arreglar. En un país que conocemos bien, eso ha servido durante seis años, con una selección de fútbol que fue capaz, con algunos cambios, de seleccionador incluido, de ganar tres campeonatos seguidos, de despertar la admiración mundial, de todos los elogios que acompañan al deporte en el éxito… 

Pero este año, seguramente coincidiendo con la decadencia lógica de muchos grandes jugadores que la forman, ese éxito se ha convertido en terrible fracaso. Y ya se sabe cómo es la gente cuando fracasas, que ya no te quieren tanto como antes. Esto no es nuevo, ha pasado miles de veces en el deporte. Lo que pasa es que el país al que aludimos ha utilizado tanto el fútbol (y de vez en cuando otros deportes) como excusa que cuesta mucho que la gente muestre entusiasmo de verdad por otras facetas de la vida, como la Cultura, ya que ahí parece que sólo se entusiasma por películas lamentables que fomentan valores anticuados e incluso machistas, o hacen reír con chistes vergonzosos que se quedaron anticuados hace decenios. 

Me acuerdo de que cuando era niño pusieron por televisión la película “Fahrenheit 451” de François Truffaut, adaptación de la novela de Ray Bradbury sobre una sociedad totalitaria que prohibía leer y controlaba las mentes de sus ciudadanos a través de la televisión, omnipresente en la trama. Al existir Internet actualmente, ya no se podría controlar a los ciudadanos de la misma manera, pues siempre encontrarán en la Red información alejada de la del Gobierno dictatorial o democrático pero manipulador, como en países aparentemente democráticos como Rusia. 

También pasa que a los futbolistas siempre se les ha querido vender como personas políticamente neutrales, que lo suyo sólo es jugar al fútbol, y lo más “revolucionario” que hacen es ser Embajadores de UNICEF. No digo que tomen partido por algún político o partido, pues estos siempre te acabarán utilizando y explotando hasta que ya no les sirvan, da lo mismo si es de derechas o de izquierdas. Sólo es que han hecho creer tanto que alguien que le guste la Cultura con mayúsculas es un ser aburrido y pedante cuya perorata no interesa a nadie, que ya es difícil hacer que la gente de ese país piense lo contrario. 

Si me preguntan sobre por qué esa selección que parecía invencible ha fracasado, es por que los años no perdonan, un tópico, pero es verdad. Los reflejos de sus grandes jugadores ya no responden igual, ya no hay ideas, los jugadores y entrenadores contrarios ya se conocen sus trucos, e incluso los otros países han renovado sus equipos, con nueva gente más fresca y joven. Incluso la selección de un país al que la que aludimos aquí ganó hace años, ha sido capaz de ganarla e incluso por goleada. Hace falta, entonces, renovar el equipo, nuevos jugadores, nuevos entusiasmos, etc.

Lo que le ha hecho mucho daño ha sido la utilización política descarada, el creer que mientras la selección juegue, nadie se ocupará de denunciar un desahucio de una familia pobre, ni un abuso de poder, ni a un político corrupto. Eso es lo que quieren conseguir con esa nueva Ley de Seguridad Ciudadana: volver a aquellas nefastas épocas que sólo podías ser crítico con la sociedad a través del fútbol, a tratar los favores arbitrales a equipos como el Real Madrid como si fueras víctima de una dictadura. Me refiero a años como 1965, claro.

S'HA ACABAT EL MUNDIAL, I ARA QUÈ, SENYORS POLÍTICS?

Coneixem a certs polítics que tenien el Mundial de futbol i l'Eurocopa per distreure el poble de problemes greus de la societat, els quals ells mateixos són incapaços d'arreglar. A un país que coneixem molt bé, això ha servit durant sis anys, amb una selecció de futbol que va ser capaç, amb alguns canvis, de seleccionador fins i tot, de guanyar tres campionats seguits, de despertar l'admiració arreu del món, de tots els elogis que acompanyen el esport dins l'èxit... 

Però aquest any, segurament tot coincidint amb la decadència lògica de molts grans jugadors que hi son, aquest èxit s’esdevé un terrible fracàs. I ja se sap com és la gent quan fracasses, que ja no t’estimen tant com abans. Això no és nou, ha passat milers de vegades a l'esport. El que passa és que el país al qual al·ludim ha utilitzat tants cops el futbol (i de tant en tant d’altres esports) com a excusa, que costa molt que la gent en mostri d’entusiasme de debò per altres coses de la vida, com la Cultura, ja que aquí sembla que només s'entusiasma per pel·lícules lamentables que fomenten valors antiquats i fins i tot masclistes, o fan riure amb acudits vergonyosos que es van quedar antiquats fa decennis. 

Recordo que quan era petit van posar per televisió la pel·lícula "Fahrenheit 451" de François Truffaut, adaptació de la novel·la de Ray Bradbury sobre una societat totalitària que prohibia llegir i controlava les ments dels seus ciutadans a través de la televisió, omnipresent dins la trama. En existir Internet actualment, ja no es podria controlar els ciutadans de la mateixa manera, ja que sempre trobaran a la Xarxa informació allunyada de la del Govern dictatorial o democràtic però manipulador, com passa a països aparentment democràtics com a Rússia.

També passa que als futbolistes sempre se'ls ha volgut vendre com a persones políticament neutrals, que la seva tasca només és jugar a futbol, i d’allò més "revolucionari" que fan és ser Ambaixadors d'UNICEF. No dic que prenguin partit per algun polític o partit, ja que aquests sempre els acabaran utilitzant i explotant fins que ja no els serveixin, tant se val si és de dretes o d'esquerres. Només és que han fet creure tant que algú que li agradi la Cultura amb majúscules és un ésser avorrit i pedant que no interessa a ningú, que ja és difícil fer que la gent d'aquest país pensi el contrari. 

Si em pregunten sobre perquè aquesta selecció que semblava invencible ha fracassat, és perquè els anys no perdonen, un tòpic, però és del to cert. Els reflexos dels seus grans jugadors no hi responen igualment, ja no hi ha idees, els jugadors i entrenadors contraris ja coneixen els seus trucs, i fins i tot els altres països han renovat els seus equips, amb nova gent més fresca i jove. Fins i tot la selecció d'un país al qual la qual al·ludim aquí va guanyar fa anys, ha estat capaç de guanyar-la i fins i tot per golejada. Cal, llavors, renovar l'equip, nous jugadors, nous entusiasmes, etc. 

El que li ha fet molt de mal ha estat la utilització política descarada, el creure que mentre la selecció jugui, ningú s'ocuparà de denunciar un desnonament d'una família pobra, ni un abús de poder, ni un polític corrupte. Això és el que volen aconseguir amb aquesta nova Llei de Seguretat Ciutadana: tornar a aquelles nefastes èpoques que només podies ser crític amb la societat a través del futbol, a mirar els favors arbitrals a equips com el Reial Madrid com si fossis víctima d'una dictadura. Em refereixo a anys com 1965, és clar.

SE VA JUAN CARLOS, LLEGA FELIPE, REYES DE ÚLTIMA GENERACIÓN SE’N VA JOAN CARLES, HI ARRIBA FELIP, REIS D'ÚLTIMA GENERACIÓ

Ya llegó el nuevo Rey, que se llama Felipe VI, justo tres siglos después que su antepasado del mismo nombre y anterior número cardinal provocase una catástrofe, de la cual Catalunya aun arrastra las secuelas y el trauma, aunque va renaciendo como la ave fénix. No diré cual, todo el mundo la conoce, pero provocó devastadoras consecuencias y afrentas que ni el tiempo ha podido borrar. Tendrá difícil Felipe VI arreglar los desaguisados de su padre, que aunque en la mayor parte de su reinado supo mantener un carisma casi inmaculado, al descubrirse ciertos detalles oscuros o sórdidos, su popularidad entró en caída libre, hasta llegar a convertirse en una caricatura de sí mismo.

Felipe VI tiene una virtud en su discreción, en no querer ser el centro de atención, en volcarse en su trabajo. Pero su mayor defecto es ese, que carece del carisma y simpatía de su padre, que siempre era más cercano, como alguien que conoces. Felipe VI es más introvertido, y eso se palpa en sus discursos, en su tono de voz apagado y sin personalidad, casi de robot o de máquinas que te dicen “Su tabaco, gracias”.

Veremos si sabe actuar por sí mismo o será más fácil de manipular, desde los políticos de toda índole que tratarán de manejarlo como quieran. O si tendrá que ser su esposa, la ex periodista Letizia Ortiz, que tendrá que actuar por él cuando se encuentre desbordado, ya que se le ve a ella más aguerrida que a él. No quiero decir que tenga que ser ella la que pronuncie sus discursos de Navidad en vez de él o sea quien se los escriba (ella está mucho más capacitada que él para la pequeña pantalla), pero es su frialdad y su distanciamiento quienes hacen que peligre su contacto con sus súbditos, aunque ahora, en su coronación, aparezca gente que les tenga como dioses.

Hay que darles un margen de confianza, pero igual que muchos ya no creemos en los Reyes Magos por que ya nos dijeron que esos son los papás, tampoco creemos en los Reyes que nos salvarán a todos de cualquier problema, igual que nuestro médico de cabecera no nos salvará de las enfermedades por que nos recete alguna medicina. Ese tipo de soluciones resultan anticuadas, como quien cree que la mejor manera de que una persona sea más “sensata”, debe de casarse ya, el famoso “sentar la cabeza”.

El Matrimonio no arregla tampoco eso, pues hasta la esposa o el marido más entusiasta acaba amargamente decepcionado y optarán por el divorcio o seguir juntos a condición de que cada uno tenga amantes que les alegre su aburrida y mezquina vida. Catalunya ya no cree en los Reyes, cree en los Presidentes de República como los de Francia o Estados Unidos, y ve que Felipe VI no le serviría para nada, por ello quiere buscarse un futuro por sí misma. Y sin amantes como en el Matrimonio.

SE’N VA JOAN CARLES, HI ARRIBA FELIP, REIS D'ÚLTIMA GENERACIÓ



Ja hi ha arribat el nou Rei, que es diu Felip VI, tot just tres segles després que el seu avantpassat del mateix nom i anterior número cardinal provoqués una catàstrofe, de la qual Catalunya encara arrossega les seqüeles i el trauma, encara que va renaixent com l'au fènix. No diré qual, tothom la coneix, però va provocar devastadores conseqüències i ofenses que ni tant sols el temps ha pogut esborrar-ne. Tindrà difícil Felip VI arreglar els disbarats del seu pare, que tot i que a la major part del seu regnat va saber mantenir un carisma gairebé immaculat, en descobrir-se certs detalls foscos o sòrdids, la seva popularitat va entrar en caiguda lliure, fins a arribar a esdevenir una caricatura de si mateix.



Felip VI té una virtut dins la seva discreció, en no voler ser el centre d'atenció, en bolcar-se en la seva feina. Però el seu major defecte és aquest, que no té pas el carisma i simpatia del seu pare, que sempre era més proper, com algú que coneixes. Felip VI és més introvertit, i això es palpa en els seus discursos, en el seu to de veu apagat i sense personalitat, gairebé de robot o de màquines que et diuen "El seu tabac, gràcies".



Veurem si sap actuar per si mateix o serà més fàcil de manipular, des dels polítics de tota mena que miraran de manejar-lo com vulguin. O si haurà de ser la seva dona, l’ex periodista Letizia Ortiz, que haurà d'actuar per ell quan estigui desbordat, ja que se li veu a ella més agosarada que no pas a ell. No vull dir que hi hagi d’ésser ella la que pronunciï els seus discursos de Nadal en comptes d'ell o sigui qui se'ls escrigui (ella està molt més capacitada que ell per la petita pantalla), però és la seva fredor i el seu distanciament que fan que sigui en perill el seu contacte amb els seus súbdits, encara que ara, en la seva coronació, hi aparegui gent que els tingui com déus.



Cal donar-los un marge de confiança, però igual que molts ja no creiem en els Reis Mags perquè ja ens van dir que aquests són els pares, tampoc creiem en els Reis que ens salvaran a tots de qualsevol problema, igual que el nostre metge de capçalera no ens salvarà de les malalties perquè ens recepti d’alguna medicina. Aquest tipus de solucions resulten antiquades, com qui creu que la millor manera que una persona sigui més "sensata", ha de casar-se tot seguit, el famós "posar seny", o “sentar cabeza” en castellà.



El Matrimoni no arregla tampoc això, ja que fins la dona o el marit més entusiasta acaben amargament decebuts i optaran pel divorci o seguir junts a condició que cadascú tingui amants que els alegri la seva avorrida i mesquina vida. Catalunya ja no hi creu gens, en els Reis, hi creu en els Presidents de la República com els de França o els Estats Units, i veu que Felip VI no li serviria per res, per això vol buscar-se un futur per si mateixa. I sense amants, com dins el Matrimoni.

EUROPA, NUESTRO CONTINENTE, AUNQUE ALGUNOS NO QUIERAN EUROPA, EL NOSTRE CONTINENT, TOT I QUE ALGUNS NO VULGUIN

Los resultados de las elecciones para el Parlamento Europeo según los países han sido desalentadores, ya que aunque en varios de ellos se eligieron a diputados de partidos que sí están interesados de verdad en nuestro Continente llamado Europa, la participación en todos esos países ha sido baja, de desinterés casi absoluto por la misma Europa, y siempre desde un punto de vista neocolonialista, es decir, si mi país no manda sobre todos los demás, no me interesa. Esto es lo que han dado a entender los países más poderosos, en algunos de ellos han ganado candidaturas populistas y xenófobas, con una visión del mundo paternalista y de seres superiores, que creíamos ya superados, teniendo en cuenta que varios de esos políticos niegan que hayan ocurrido terribles sucesos como el Holocausto judío. 

Sobre lo que ha pasado en el Estado español, los dos grandes partidos han perdido apoyo, y el nuevo partido Podemos, del profesor universitario Pablo Iglesias, el cual he visto varias veces en el programa La Sexta Noche como contertulio siempre hablando de manera firme y convencida a la audiencia frente a los contertulios conservadores que le acusaban de todo (he ido varias veces al programa como público), ha encarnado de manera coherente lo que la gente de a pie siente desde el 15-M. 

Y sobre lo de la victoria de Esquerra Republicana de Catalunya en Catalunya, ha sido coherente con lo que piensa ahora el pueblo catalán, que no le gusta nada cómo se hacen las cosas en España, mira que siempre se ha ofrecido para arreglar las cosas en el Estado español, pero nunca le han dejado, sólo a condición de que estuviera en un muy segundo plano y sin hacer sombra a la manera de hacer las cosas de Madrid. Oriol Junqueras, el profesor de Historia metido a político, primero eurodiputado y después nombrado líder del partido, está haciendo una gestión impecable en ERC, al contrario que sus antecesores. Sin extravagancias, sin ataques de ego, sin actitudes de tipo raro, vamos, de persona normal como cualquiera de nosotros y de persona culta que ha visto mucho mundo, ha resucitado un partido histórico pero que se había debilitado mucho. Un poco como Pablo Iglesias, que comparte con Junqueras lo de que también ha sido profesor en una importante Universidad. 

Al contrario que el PSC, que da bandazos sin sentido queriendo complacer a todos a la vez, y de Ciutadans y el PPC, más obsesionados en recibir elogios de los canales televisivos ultraconservadores españoles y de sus extremistas contertulios. Pero en el resto de Europa, la cosa no pinta nada bien: la victoria del FN en Francia y del UKIP en Gran Bretaña, aparte de otros fascistas en Dinamarca, muestra la peor cara de nuestro Continente, donde aun hay gente que se resiste a poner a los nazis de Hitler en cualquier sitio que no sea en un altar, y que niega sistemáticamente el Holocausto. 

Bien, el UKIP quiere ir de partido respetable y se niega a estrechar lazos con el FN por aquello de que nunca ha condenado el antisemitismo tajantemente. No sé si lo hace por el típico aire de superioridad británico frente a Francia, pero debe de ser lo único bueno que tiene ese partido. Por cierto, todos esos partidos son ultranacionalistas y xenófobos, pero lo que más me mosquea es su obsesión por conseguir alianzas entre todos ellos, siendo de países diferentes, y por lo tanto, extranjeros. 

Me recuerda a la Santa Alianza que montaban muchas Monarquías absolutas europeas en el siglo XIX, que se defendían unas a otras cuando estaba en peligro un Rey o le imponían un Régimen democrático, e invadían ese país para reponer al Monarca absoluto. O para tener un país donde recibir asilo político si tienen que huir. Pero lo peor es que todos ellos, los Le Pen incluidos, dicen tener como modelos al Iran de los ayatollahs y a Vladimir Putin, aparentemente gentes de otras razas, otras religiones que odian ellos (como la musulmana) o incluso de otras ideologías, aunque la de Putin jamás he sabido cuál es. 

En fin, muchas cosas cabe arreglar en Europa, que es nuestro Continente aunque no queramos, pero el egoísmo o las nostalgias imperiales de cada país lo hace cada vez más difícil.

EUROPA, EL NOSTRE CONTINENT, TOT I QUE ALGUNS NO VULGUIN

Els resultats de les eleccions per al Parlament Europeu segons els països han estat descoratjadors, ja que tot i que en diversos d'ells es van triar diputats de partits que sí que son interessats de debò en el nostre Continent anomenat Europa, la participació en tots aquests països ha sigut baixa, de desinterès quasi absolut per la mateixa Europa, i sempre des d'un punt de vista neocolonialista, és a dir, si el meu país no mana sobre tots els altres, no m'interessa pas. Això és el que han donat a entendre els països més poderosos, en alguns d'ells han guanyat candidatures populistes i xenòfobes, amb una visió del món paternalista i d'éssers superiors, que crèiem ja superats, tenint en compte que diversos d'aquests polítics neguen que hagin ocorregut terribles successos com l'Holocaust jueu. 

Sobre això que ha passat a l'Estat espanyol, els dos grans partits han perdut suport, i el nou partit Podemos, del professor universitari Pablo Iglesias, el qual he vist diverses vegades al programa La Sexta Noche com a tertulià, sempre parlant de manera ferma i convençuda a l'audiència davant els tertulians conservadors que l'acusaven de tot (he anat molt sovint al programa com a públic), ha encarnat de manera coherent allò que la gent del carrer sent des del 15-M. 

I sobre això de la victòria d'Esquerra Republicana de Catalunya a Catalunya, aquesta ha estat coherent amb allò que pensa ara el poble català, que no li agrada gens com es fan les coses a Espanya, mira que sempre s'ha ofert per arreglar les coses en l'Estat espanyol, però mai li han deixat fer-ho, només a condició que estigués en un molt segon pla i sense fer ombra a la manera de fer les coses de Madrid. L’Oriol Junqueras, el professor d'Història ficat a polític, primer de tot eurodiputat i després nomenat líder del partit, està fent una gestió impecable a ERC, al contrari que els seus antecessors. Sense extravagàncies, sense atacs d'ego, sense actituds de paio estrany, diguem-ne, de persona normal com qualsevol de nosaltres i també de persona culta que ha anat per tot arreu, ha ressuscitat un partit històric però que s'havia debilitat de valent. Una mica com Pablo Iglesias, que comparteix amb Junqueras el que també ha sigut professor en una important Universitat. 

Al contrari que el PSC, que fa tombs sense sentit volent complaure tothom alhora, i de Ciutadans i el PPC, més obsessionats en rebre elogis dels canals televisius ultraconservadors espanyols i dels seus extremistes tertulians. Però a la resta d'Europa, la cosa no pinta gens bé: la victòria de l’FN a França i de l’UKIP a Gran Bretanya, a part d'altres feixistes a Dinamarca, mostra la pitjor cara del nostre Continent, on encara hi ha gent que es resisteix a posar als nazis de Hitler a qualsevol lloc que no sigui damunt un altar , i que nega sistemàticament l'Holocaust. 

Bé, l’UKIP en vol anar de partit respectable i es nega a estrènyer llaços amb l’FN per allò que mai no ha condemnat l'antisemitisme rotundament. No sé si ho fa pel típic aire de superioritat britànic enfront de França, però deu ser l'única cosa bona que té aquest partit. Per cert, tots aquests partits són ultranacionalistes i xenòfobs , però el que més m’estranya d’ells és la seva obsessió per aconseguir aliances entre tots ells, sent de països diferents, i per tant, estrangers. 

Em recorda a la Santa Aliança que tenien moltes Monarquies absolutes europees al segle XIX, que es defensaven les unes a les altres quan era en perill un Rei o l’imposaven un règim democràtic, aleshores envaïen aquest país per reposar-hi el Monarca absolut. O per tenir un país on rebre asil polític si han de fugir. Però el pitjor és que tots ells, els Le Pen inclosos, diuen tenir com a models a l’Iran dels aiatol làs i a Vladímir Putin, aparentment gents d'altres races, d’altres religions que s’odien ells (com la musulmana) o fins i tot d'altres ideologies, tot i que la de Putin mai no he sabut qual és. 

En fi, moltes coses cal arreglar a Europa, que és el nostre Continent, tot i que no vulguem, però l'egoisme o les nostàlgies imperials de cada país ho fa cada vegada més difícil .

FINS MOLT AVIAT, TITO HASTA MUY PRONTO, TITO

FINS MOLT AVIAT, TITO

La fatalitat ha estat obsessionada amb Tito Vilanova, al qual no ha deixat culminar la seva obra com a substitut d’en Josep Guardiola al Barça, i això ha sigut la malaltia que l’ha atacat tres vegades, el càncer, i que amb només 45 anys s’ho ha portat d’aquest món. La seva feina, sigui al costat del Pep o en solitari, era respectada i admirada. Tothom el reconeix com un dels artífexs del millor Barça de la Història del futbol, al costat mateix del Dream Team de Johan Cruyff, el qual va inspirar el joc inigualable del Pep Team. Quan en Tito va sofrir la seva malaltia, la va portar en silenci, dedicat a que aquesta no pogués alterar massa la seva feina, o deixava substituts mentre hi anava cap a hospitals per posar-se bo. Excepte la tercera vegada, l’estiu passat, que va ser la que li va fer adonar-se que era més dura i que per ser entrenador calia dedicació exclusiva, no pas amb el temps compartit en hospitals i la quimioteràpia. Per això, els jugadors van sofrir un duríssim cop amb la seva mort, ja que fa nou mesos que començava la temporada i preparava tot. Només deu mesos quan encara era viu i sa, i ara ja no hi és. Igual que fa una setmana vam tenir la notícia trista de la mort d’un dels escriptors més grans de tots els temps, Gabriel García Márquez, que va colpejar la Cultura arreu del món, ara el planeta sent com se’n va un dels cervells del futbol modern. 

“El cant dels ocells”, que habitualment se sent al Camp Nou quan hi ha una notícia semblant, ahir sonava amb més emoció que molts anys, i no se’n recordava un dol semblant entre els culers potser quan el 1972 va morir un altre Pep, en Samitier, el primer gran símbol del barcelonisme, que com a molts grans ídols del Barça, hi és al Cementiri de Les Corts, al costat de l’Estadi, amb Kubala i César, d’altres colossos inoblidables. La vida continua, és un tòpic, però és el que voldria en Tito. El seu fill Adrià, al Juvenil B del Barça i amb molt semblant físic amb son pare, potser serà el seu llegat. Gràcies, Tito, per tot això que ens has donat.

 HASTA MUY PRONTO, TITO

La fatalidad ha estado obsesionada con Tito Vilanova, al que no ha dejado culminar su obra como sustituto de Josep Guardiola en el Barça, y eso ha sido la enfermedad que le ha atacado tres veces, el cáncer, y que con sólo 45 años se lo ha llevado de este mundo. Su trabajo, sea al lado de Pep o en solitario, era respetado y admirado. Todo el mundo lo reconoce como uno de los artífices del mejor Barça de la Historia del fútbol, al lado del Dream Team de Johan Cruyff, que inspiró el juego inigualable del Pep Team. Cuando Tito sufrió su enfermedad, la llevó en silencio, dedicado a que ésta no pudiera alterar demasiado su trabajo, o dejaba sustitutos mientras iba hacia hospitales para ponerse bueno. Excepto la tercera vez, el verano pasado, que fue la que le hizo darse cuenta de que era más dura y que para ser entrenador hacía falta dedicación exclusiva, no con el tiempo compartido en hospitales y la quimioterapia. Por ello, los jugadores sufrieron un durísimo golpe con su muerte, ya que hace nueve meses que él comenzaba la temporada y preparaba todo. Sólo diez meses cuando aún estaba vivo y sano, y ahora ya no está. Al igual que hace una semana tuvimos la noticia triste de la muerte de uno de los escritores más grandes de todos los tiempos, Gabriel García Márquez, que golpeó la Cultura en todo el mundo, ahora el planeta siente como se va uno de los cerebros del fútbol moderno. 

"El canto de los pájaros", que habitualmente se siente en el Camp Nou cuando hay una noticia similar, ayer sonaba con más emoción que muchos años, y no recordaba un duelo similar entre los culés quizás cuando en 1972 murió otro Pep, el Samitier, el primer gran símbolo del barcelonismo, que como muchos grandes ídolos del Barça, está en el Cementerio de Les Corts, al lado del Camp Nou, con Kubala y César, otros colosos inolvidables. La vida continúa, es un tópico, pero es lo que querría Tito. Su hijo Adrià, que juega en el Juvenil B del Barça y con mucho parecido físico con su padre, tal vez será su legado. Gracias, Tito, por todo esto que nos has dado.